2017. Quin any…
Ja a finals de gener del 2018 no puc per menys que fer balanç (ho intento
cada any però no sempre ho aconsegueixo…) dels mesos que he deixat enrere.
Positiu? Negatiu? El temps t’ensenya que
mai hi ha res 100% positiu o negatiu. Moltes coses positives, algunes
negatives, i canvis que sempre, sempre, son a millor. Perquè són ells el principi de totes
les coses.
El 2017 m´ha arrencat una part de la meva vida que em va omplir moltíssim, que
em va ensenyar a créixer com a persona, a gaudir de petits i grans moments. El
2017 s´ha endut una relació que va ser màgica. I que és sinó la vida que
aquella empremta que l´amor en qualsevol de les seves formes deixa al teu cor? Ell
és el motor de la nostre existència, i com renegar doncs? Malgrat s´acabi o
malgrat agafi formes que pensàvem que mai estaríem disposats a acceptar. GRÀCIES,
així amb majúscules, pel temps compartit, pels sentiments a flor de pell i pels
moments preciosos.
El 2017 també s´ha endut algunes il·lusions que, tot i que han passat de
llarg, potser deixaran pas a d´altres que mai havia plantejat. Res por ser 100%
com volem però la màgia de viure roman en saber aprofitar allò que la vida ens
posa davant i que val la pena. Així que no em queixaré pas, ans el contrari.
Dono gràcies per moments que m´han fet, que em fan, qui soc ara, qui vull ser,
la persona en què intento convertir-me cada dia per oferir el millor de mi
mateixa a qui ho vulgui agafar. I per aquells que em donen la oportunitat
d´aspirar coses noves, sàvia nova, experiències colpidores.
Per tant, el 2017 m´ha portat canvis, però també retrobaments, amb mi mateixa, amb aquells que sempre han estat
i estaran, amb una part que creia oblidada però que reneix amb força. Una força
menys ingènua però igual de decidida i positiva.
Cada instant, cada persona en el camí, cada experiència que ens treu un
somriure, cada petita partícula d´aquells somnis que restaven al teu imaginari
un instant i que per moments es fan realitat, t´aporten una riquesa tant
infinita... i un immens agraïment... Mentre encara la més mínima cosa em
sorprengui, mentre qui menys t’esperes et doni una gran lliçó, mentre la teva
ment s´obri a mil sensacions que ni sabies que existien dins teu, mentre la
música continuï acompanyant-te en el camí, no d´una manera supèrflua, sinó
emocionant-te com el primer dia, de veritat, de llàgrima, de cor, tot haurà
valgut la pena. Tot. Una cosa és escoltar una melodia, acompanyar-la amb el teu
cant, i una altre és que t´arribi ben endins, d´aquella manera en que el pit
sembla que se´t sortirà del cor perquè t´arrenca emocions intenses de veritat. Soc
afortunada de sentir-ho així.
He de dir que també hi ha hagut persones realment decebedores, aquelles que viuen
una realitat de la que jo he intentat mantenir-me al marge sempre. La de la hipocresia...
És tanta la que ens envolta... que quan la veus (mare meva, quin fart de
trobar-te gent hipòcrita, llepa culs d´aquells a qui critiquen o han criticat
fins l´avorriment....) Un món absurd del que tinc la sort d´haver fugit i no pertànyer...
del que també aprens. Més del que et penses.
Però pesen més persones tant autèntiques que han aparegut, tant colpidores,
tant... PERSONES.... de manera que la resta es queda ,petita no, petitíssima.
Això és el que m´emporto. L´autenticitat, la bona fe, les paraules ben
intencionades, les oïdes que t´escolten i no fan veure, ESCOLTEN, sense
interessos, sense segones, perquè sí, perquè valoren la importància de la
conversa, de les paraules grans i no pas buides. Altres ja hi eren, hi han estat
sempre. Són el meu món.
Així que 2017, GRÀCIES. Per tot. Pel passat, pel present i sense cap mena
de dubte, pel futur. Aquell que m ´espera i que em durà noves experiències que
continuaran fent-me créixer com a persona. Espero saber estar a l´alçada. De tot
cor.