VISIONS

Una casa, l´horitzó… El color verd. Una flaire que t´arriba de la tassa de cafè que tens a les mans. Algú que s´apropa per darrere, i t´abraça, et sosté, amb una gran capacitat per desmuntar-te només amb aquest gest, algú a qui estimes. Molt. Algú que demostra que l´importes. Cada dia.

La tardor amb aquells colors… El fred que aguditza les olors, els sentits. Potser una mica de pluja. Mirar enrere i adonar-te´n que allò que t´imaginaves està passant, succeeix perquè havia de ser així, perquè era el destí.

Vint anys no són res quan el que t´arriba és infinitament millor del que t´esperaves a la vida, quan sents una mà amiga que saps que no et deixarà anar. Perquè les històries grans porten el seu temps. Però una vegada escrites, perduren per sempre.

CONVERSES

Una cosa em passa sovint, és que la gent percep les meves converses com una possible font de conflicte. deu ser el meu to de veu, pels qui no em coneguin. Els que em coneixen, no cal l´aclariment, imagino. I ho admeto, les meves opinions són fortes, fermes, meditades, però mai pretenc que un altre tingui les mateixes. Mai. Per dir més, m´apassiona adonar-me´n de tantes i tantes idees, maneres de pensar i percepcions, existeixen en cadascuna de les persones que es creuen en el meu camí.  Però per alguna raó que no puc entendre, qui tinc al davant, en massa ocasions, no ho veu així. La reacció més comuna: el canvi de tema. La fugida. Com si una no fos capaç d´encaixar una opinió dissident. Doncs senyors, les opinions diferents, per a mi no són font de conflicte. La ignorància, la indiferència envers el que expresso, sí. El canvi de tema, defugir la conversa, sí. Sempre. Bé, al principi. Després una calla i comença a entendre que la gent, simplement, no s´atreveix a conversar.

Corazón-coraza

Aquestes lletres tenen més de 10 anys. Les vaig escriure pensant en mi en un moment molt concret de la meva vida. Però curiosament l´altre dia, parlant amb una amiga, una d´aquelles persones que et trobes en aquest camí  i que et fan molt feliç, sentint-la, em vaig adonar que semblava que fossin escrites per ella. És curiós, unes paraules de fa tant de temps, encaixaven perfectament a la seva vida 10 anys després. Doncs dedicades a tu, Judith...

"Mi pequeña bailarina. Pequeñita por fuera y grande en corazón. Un corazón-coraza que lo es a ratos y a ratos se destapa. Ahora sí y ahora no. Lo suficiente para llenar otro corazón pero insuficiente para alcanzar su libertad. Soñando a ratos, pisando fuerte, con la determinación que te da el bailar sola y mover el mundo.

Nunca mires atrás, ni anheles un futuro, porque este vendrá solo, para ti, para que te quieras y te quieran, para ofrecerte lo mejor y olvides para siempre, que lo mejor no es lo que te hace daño, no es aquello que no te ama en la inmensidad de tu ser ni solo ama el hermoso reflejo que proyectas, bonito, pero etéreo. Y efímero.

En ti caben mil mañanas, infinitos despertares, todo un mundo hecho a tu medida. Así que sigue bailando, sigue sonriendo, sigue apostando por esa vida que vives y por la que te espera. Porque tu danza contiene la magia de aquel que se sabe fuerte pero lo es gracias a sus fragilidades y sus miedos.

Mi pequeña bailarina, cómete el mundo, aspira la vida, fúndete en abrazos, piérdete en un millón de besos, mira sinceramente y deja que te miren, y desnuden tu alma y, cuando encuentres quien, además, la acaricie, quien te coja la mano y no la apriete hasta hacer daño, quien te mire más allá de tu reflejo, ábrele para siempre, las puertas del corazón". 

Dignitat

“Sor Lucía denuncia el cas d'una àvia manresana que portava tres dies sense menjar”

“Un cop pagades les despeses de l'habitatge, a la dona li quedaven 38 euros per passar el mes”

Nació Digital / Redacció | 06/03/2018 a les 17:41h

T´imagino. Asseguda a un sofà passat de moda que fa anys va deixar de ser còmode. Amb una bata esquinçada i una manta gastada. Escoltant la ràdio, perquè la tele va deixar de funcionar aquell diumenge de pluja. Amb un rum rum al cap que és més fort que el de l’estómac. Sola amb els teus records. O amb la companyia d´unes fotos en blanc i negre on reconeixes molts que ja no hi són. Les mires i et veus, un diumenge de Rams, amb el teu vestit de seda, aquell que encara penja de l´armari. Les mires de nou. Ai! Aquell dinar de Nadal ja en colors, amb la taula plena de safates sobre unes estovalles de flors vermelles… Era allò la felicitat? Era aquella la teva vida? Pensaves llavors que un dia, a les fosques, voldries morir per no pensar-hi més? Qui t´havia de dir que els teus ulls blaus s’entelarien d´una tristor que és pitjor que la gana? Que ningú no et veuria tal com ets? Que et tornaries invisible, i fràgil, i forta alhora? Que res del que un dia passaria al teu costat tindria sentit per a una ment ja esgotada? I amb aquests pensaments, amb la poca força que empeny el teu cos a moure´s, enfiles cap al convent, aquell a on de petita hi jugaves, de la mà dels teus germans.

I amb una mica de vergonya, amb la veu entretallada, però amb dignitat, la que t´ha donat tota una vida de treballar per tothom, sent invisible, com ara, demanes una mica de llet, una mica de pa. Una mica... no fos cas que li llevessis a algú que ho necessita més, el menjar de cada dia.

A LA CUA DE L´OBLIT

És trist. I fins i tot una mica desolador. Aquell dia en el qual et lleves, com tants altres, et prepares l´esmorzar, com cada matí, i surts de casa per respirar l´aire fresc del barri. I enfiles, caminant, els carrers de Barcelona, absorta en els teus pensaments, escoltant, potser, el despertar de la ciutat, o una melodia llunyana. I de sobte, t´atures. Es fa com un buit indescriptible. I busques una i altra vegada, al teu cap, a la teva ment, quan va ser l´última vegada... I remires ben endins, i esprems el teu cor... només per adonar-te que fa molt que no el penses. No saps per què, no entens de quina manera, l´has esborrat d´aquest dia a dia que ara és només teu. I és en aquell precís instant que prens consciència de com aquells que un dia t´omplien la vida, ara ja no t´omplen ni un minut, resten a la cua de l´oblit. I sí. Per un instant, vols plorar. Pel que va ser i mai més no tornarà. Però continues el teu camí, somrient sincerament perquè, malgrat tot, saps que la vida és plena de sorpreses... I de gent que va i ve, i ara està i demà marxarà, però que sempre formarà part del que ets avui i el que seràs demà.

2017

2017. Quin any…

Ja a finals de gener del 2018 no puc per menys que fer balanç (ho intento cada any però no sempre ho aconsegueixo…) dels mesos que he deixat enrere. Positiu? Negatiu? El temps  t’ensenya que mai hi ha res 100% positiu o negatiu. Moltes coses positives, algunes negatives, i canvis que sempre, sempre, son a  millor. Perquè són ells el principi de totes les coses.

El 2017 m´ha arrencat una part de la meva vida que em va omplir moltíssim, que em va ensenyar a créixer com a persona, a gaudir de petits i grans moments. El 2017 s´ha endut una relació que va ser màgica. I que és sinó la vida que aquella empremta que l´amor en qualsevol de les seves formes deixa al teu cor? Ell és el motor de la nostre existència, i com renegar doncs? Malgrat s´acabi o malgrat agafi formes que pensàvem que mai estaríem disposats a acceptar. GRÀCIES, així amb majúscules, pel temps compartit, pels sentiments a flor de pell i pels moments preciosos.

El 2017 també s´ha endut algunes il·lusions que, tot i que han passat de llarg, potser deixaran pas a d´altres que mai havia plantejat. Res por ser 100% com volem però la màgia de viure roman en saber aprofitar allò que la vida ens posa davant i que val la pena. Així que no em queixaré pas, ans el contrari. Dono gràcies per moments que m´han fet, que em fan, qui soc ara, qui vull ser, la persona en què intento convertir-me cada dia per oferir el millor de mi mateixa a qui ho vulgui agafar. I per aquells que em donen la oportunitat d´aspirar coses noves, sàvia nova, experiències colpidores.

Per tant, el 2017 m´ha portat canvis, però també retrobaments, amb  mi mateixa, amb aquells que sempre han estat i estaran, amb una part que creia oblidada però que reneix amb força. Una força menys ingènua però igual de decidida i positiva.

Cada instant, cada persona en el camí, cada experiència que ens treu un somriure, cada petita partícula d´aquells somnis que restaven al teu imaginari un instant i que per moments es fan realitat, t´aporten una riquesa tant infinita... i un immens agraïment... Mentre encara la més mínima cosa em sorprengui, mentre qui menys t’esperes et doni una gran lliçó, mentre la teva ment s´obri a mil sensacions que ni sabies que existien dins teu, mentre la música continuï acompanyant-te en el camí, no d´una manera supèrflua, sinó emocionant-te com el primer dia, de veritat, de llàgrima, de cor, tot haurà valgut la pena. Tot. Una cosa és escoltar una melodia, acompanyar-la amb el teu cant, i una altre és que t´arribi ben endins, d´aquella manera en que el pit sembla que se´t sortirà del cor perquè t´arrenca emocions intenses de veritat. Soc afortunada de sentir-ho així.

He de dir que també hi ha hagut persones realment decebedores, aquelles que viuen una realitat de la que jo he intentat mantenir-me al marge sempre. La de la hipocresia... És tanta la que ens envolta... que quan la veus (mare meva, quin fart de trobar-te gent hipòcrita, llepa culs d´aquells a qui critiquen o han criticat fins l´avorriment....) Un món absurd del que tinc la sort d´haver fugit i no pertànyer... del que també aprens. Més del que et penses.

Però pesen més persones tant autèntiques que han aparegut, tant colpidores, tant... PERSONES.... de manera que la resta es queda ,petita no, petitíssima. Això és el que m´emporto. L´autenticitat, la bona fe, les paraules ben intencionades, les oïdes que t´escolten i no fan veure, ESCOLTEN, sense interessos, sense segones, perquè sí, perquè valoren la importància de la conversa, de les paraules grans i no pas buides. Altres ja hi eren, hi han estat sempre. Són el meu món.

Així que 2017, GRÀCIES. Per tot. Pel passat, pel present i sense cap mena de dubte, pel futur. Aquell que m ´espera i que em durà noves experiències que continuaran fent-me créixer com a persona. Espero saber estar a l´alçada. De tot cor.