"GENTE BIEN"

Feia temps que volia escriure sobre aquest tema. I no pel fet d´haver-me de justificar, a aquestes alçades, pel que faig, faré o vaig fer, sinó perquè m´indigna que encara volti pel món gent que s´ha quedat a l´era del Cromagnon. Persones que semblen normals en aparença però que en el fons no han evolucionat, ni com a part d´una societat, ni com a animals pensants. I mira tu que algunes semblen normals, fins i tot raonables… Però no, allà les tens, ancorades a un passat que pensava, sent com soc de Barcelona i havent-me mogut en certs cercles, estava en extinció, si més no, entre la gent que m´envolta o que un dia em va envoltar.

Les relacions humanes comencen. Sovint es perllonguen en el temps en una mena d’èxtasi que vols que no acabi. I la majoria de vegades, arriben a un final, més o menys esperat, més o menys desesperat. De millor o pitjor manera. Amb més o menys trauma. Però s´acaben.  I això té conseqüències. Especialment quan es tracta de les relacions de parella. En el meu cas (i suposo , que en el de la majoria), es va produir una estampida de tota una sèrie de personatges que, imagino, van considerar que no  era mereixedora del seu temps. Fins aquí tot correcte. Inclús normal, diria, donat que la gent té tendència a posicionar-se sense conèixer, en la majoria dels casos, i com es diu en castellà, “de la misa la mitad”.  De sobte, ets mala persona i punto. Es donava la casualitat que quan em vaig separar de la meva ex parella, només feia, després de 9 anys de relació, sis mesos que ens havíem casat. Un drama.

I aquí és quan els galls d´indi despleguen les seves plomes en el seu màxim esplendor, quan surten els cavernícoles per donar per fet i  considerar que el meu casament era totalment premeditat per, una vegada consumat, separar-me i quedar-me amb tot el patrimoni del meu pobre espòs.

OK: analitzem la situació: home i dona es casen després de 9 anys de relació. Dona deixa a home als sis mesos. Hi ha un pis pel mig, uns diners... mmmmm, mala pècora! Mala dona! Una aprofitada!

Doncs senyors. Permetin que els hi obri els ulls. Son vostès uns desgraciats. Sí, no pel fet de jutjar-me, això ho fem tots, sinó pel fet de considerar que una dona com jo, nascuda al S.XX, viu al S. XV, pertany a segles anteriors, mai ha guanyat un duro a la vida, ha estat una mantinguda i, a sobre, li ha tret els quartos al seu pobre marit que ha posat tot el seu patrimoni a disposició de la malvada dona amb la que ha compartit uns anys feliços de la vida.

Permeteu-me també que us digui que tampoc deixeu en gaire bona posició al vostre suposat amic, no, que es veu que era cec i no veia més enllà de les seves sabates i no s´ho va veure avenir. Permeteu-me també que us expliqui que les parelles avui dia compren pisos al 50%, la venta del qual poden invertir en comprar un segon pis a MITGES (50% senyors, no en papers, sinó en diners que encara una servidora deurà al banc durant, almenys, 20 anys més). Disculpeu-me si us explico, perquè ho entengueu, que una dona del S.XXI pot aportar amb el seu treball diari, al que acudeix sense faltar dia sí i dia també,  bastants més calers que aquell a qui es veu ha de desplomar Em sembla vergonyós senyors. I sobretot, senyores, que aneu de modernes i d´emancipades. Sou unes retrògrades i esteu totalment acomplexades en pensar que una dona avui dia no aporta res al matrimoni, a les relacions, a la vida i a l´amor. Que, simplement una va d´aprofitada per la vida. Increïble!

Si us plau, per la propera (a mi ja m´és ben igual), penseu dues vegades abans de deixar la figura de la dona en tan mala posició, aneu més enllà del simple bo-dolent de la relació, i cobriu-vos una mica menys de glòria. Li fareu un favor al món i, això segur, a vosaltres mateixes.

Per cert: continuo guanyant-me les garrofes com la majoria dels mortals, el meu patrimoni és el mateix que quan vaig néixer: cap. I continuo devent una quantitat depriment de calers al banc que corresponen al 50% d´un pis que tampoc gaudeixo. 

“Y ahora vas, y lo cascas”

SOMRIURES SINCERS

La vida és un somriure. I no un de fals que s´ofereix per caure simpàtic i semblar meravellós a tothom o “perquè toca”. No. Em referia a un somriure d´aquell qui te l´ofereix des del cor, amb una mirada que va més enllà i amb una intenció transparent. Hi volta tanta gent que te un somriure meravellós capaç d´alegrar-te el dia i no ho sap... Intueixo, de vegades, que potser no son tan populars, ni tan “perfectes”, ni tan simpàtics... i que per això, potser, es creuen menys. I no saben veure que son més importants, molt més persones, molt més genuins que la resta. Jo he aprés, amb el temps, a saber qui et pregunta “com estàs?”, esperant una resposta, i qui abans d´acabar la mateixa frase quasi ha girat cua... Amb elegància, això sí, i uns llavis perfectes. Que no cal home, que no m´interessen les teves preguntes de "pega". Això sí, visca els somriures sincers i les persones de veritat.

CRISI DELS 40

40. Van arribar. Només 40, diran alguns… Si no ho sembles pas!, diran uns altres… Però senyors i senyores, el temps passa, el temps ha passat, de fet, i reconec amb certa resistència i una mica de vergonya que, que vols que et digui, a mi fer quaranta, m´ha afectat i m´ha donat pel sac. Algú m´havia parlat de la famosa crisis. Molts de fet, em deien allò de que la edat només és un número (la majoria que ho feien, haig de dir, encara no han arribat a veure un 4 i un 0 a sobre d´un pastís.. ai amics! Jo també deia el mateix…, m´ho expliqueu d´aquí a una temporadeta…). Bé, al que anava. Que sí, que tinc la típica crisi dels 40. I què? És que és molt seriós això de trobar-te 10 cabells blancs nous cada dia que abans no apareixien, pensar: serà massa tard per això o per allò altre?, que et diguin de vostè els adolescents, no els nens, no, els adolescents!!!, que comenci a fer-te por que caiguin les carns, que t´arruguis com una pansa o que el teu cos es negui a fer certes coses que abans mai l´importava fer. Perquè tot això passa (o em passa), però de veritat, que no són imaginacions meves, no: PASSA.

No és que estigui en pla pessimista, jo no sóc així, però no puc evitar pensar que aquesta és una etapa poc fructífera de la meva vida, en el sentit que em sembla com si ja ho tingués tot fet, no engego projectes nous, no somio coses noves i no em motiva res en concret. I, compte!, no és que estigui insatisfeta amb la meva vida, no em puc pas queixar, però la meva ment inquieta sembla que es negui a acceptar que no cal estar sempre pensant “més enllà”. No sé, és una sensació ben curiosa i que dóna pel sac. Aquesta és una etapa en la qual la majoria de les meves amistats properes i no tan properes, encara estan engrescades amb els fills, que jo no tinc, amb projectes nous perquè per causa de la crisi han tingut la mala (o bona, mai se sap) sort de quedar-se sense feina... I jo no. Com que sento que ja ho tinc tot fet, escolta. I doncs? Escric un llibre? Ho engego tot i em dedico a viatjar pel món? Adopto un nen? (aquesta és la més radical i no voldria pas frivolitzar amb el tema...) M´apunto al gimnàs i em torno boja amb les abdominals? (ah no! Que això ja ho he començat a fer i he tornat al punt de “que el teu cos es negui a fer certes coses que abans mai l´importava fer” i porto camí de tornar-me vigorèxica, sort que haig de treballar 8 hores al dia... Sempre he estat una mica excessiva, jo). Potser començo per actualitzar més sovint aquest bloc que, quin desastre...

I veig que vindran els 50, els 60... I m´entra com una angoixa... 50? De veritat, que ningú s´ofengui, però és que em fa pal només pensar-hi... 60? A veure si arribem...

Nota.:Rellegeixo el que he escrit i no puc evitar riure. Si cada dia conec gent increïble i els amics de sempre hi són pel que els necessito! Si tinc un "cuerpo serrano" que moltes de 30 voldrien tenir... (si no m´ho dic jo...) Si no tinc preocupacions importants i faig el que em dona la reial gana. Si, si... La cosa no és tant greu... O sí? Meditació. He decidit que em dedicaré a meditar. A veure si em centro. Ai mare!