Nadal. Temps d’unes celebracions que en molts casos et deixen un gust agredolç. Temps d’escalfor, però també de fred, de postures incòmodes, de situacions atípiques. L’escalfor d’uns braços que s’obren per rebre’t, la brillantor d’uns ulls que s’alegren de veure’t. Però també la tristor d’una mirada que va més enllà dels que estan, l’enyorança de l´ahir, preocupacions per allò que no saps si podràs donar.
Nadal de torró i de figuretes d’un pessebre sovint esquerdat pels anys. De records de temps passats i moments que quedaran pel futur que no sabem si vindrà. Les llums de casa que s’encenen i el d’una flama que saps que potser s’apaga. Visions d’aquí i d’allà que vols retenir per sempre. Impulsos per donar tot allò que creus s’ha de donar, tot allò que oblides la resta de l’any. Voler ser-hi, pensar en marxar. Instants de tendresa, també de soledat,. Aquella que vas aprenent a compartir, però que encara no pots explicar.
Bons desitjos i plans de seda per l’imminent any nou, dels quals només una part o cap es duran a terme, ensorrant-nos una mica més en el nostre convenciment de la futilesa dels bons propòsits.
El Nadal ens recorda que el camí és llarg, que res no resta per sempre, que hi ha alegries que es converteixen en records i records que mai més hi seran.
Guardant dins la seva caixa les guirnaldes que amb tantes ganes vaig treure fa tant sols un mes, penso en quants cops hauré d’obrir i tancar aquesta altre que es diu cor i que guarda gelosament els bocins de la meva persona, les emocions d’experiències passades, expectatives de moments futurs i un passi per pujar tantes vegades com vulgui, a aquest tren de la vida.