Avui m´ha tocat reflexionar...

(Publicada el 23/01/09)

Tots sabem que hi ha coses a la vida que són efímeres, que han de passar, que ara les tens però demà desapareixeran. Que una vegada que ho fan et sap greu però saps, en el fons, que havia de ser així. I el mateix passa amb les persones. I aquí no parlem de res material sinó de la companya d’altres éssers humans que algun dia o durant molts t’han acompanyat en aquest camí pel món. Els que potser un dia es van presentar a la teva vida quotidiana, quan més ho necessitaves, per casualitat, sense pretensions, com un vendaval i que acaben convertint-se en una part de la teva història i sovint fan sotragar els teus fonaments, aquells que creies tan sòlids, i et fan replantejar la vida i el món, la manera amb què els teus ulls miren al voltant. És tan fàcil aconsellar... dir que no ens hem de fer amos i senyors de la seva amistat, que una vegada s’acaba hem de valorar l’aportació que ens han fet i que nosaltres els hi hem pogut fer, quedar-nos amb allò que ens han ensenyat. Però a l’hora de la veritat no pots evitar sentir una esquinçada al teu cor, és la naturalesa humana, egoista i avocada al desig de possessió d’allò que no es pot tancar amb clau, una enyorança d’aquells moments tan especials viscuts, dels secrets compartits i que per tant un dia van deixar de ser-ho a l’empar d’una bona conversa.Mentre reflexiono sobre tot plegat me n’adono que moltes d’aquestes converses no es repetiran mai, bé o potser sí, però amb altres persones, en situacions diferents. És el meu consol, saber que el camí està ple de gent que, com jo, tot i que lluitem per pair-ho, som conscients dins de la nostra inconsciència, que l’amistat pot ser efímera i que no només no es compra, sinó que de vegades, té caducitat. Assaborim-la mentre duri...