Conec algú que fa molts, molts anys, quan jo encara no pensava que podia apostar fort a la vida, em semblava un exemple a seguir. Una noia forta, decidida, una mica “gamberra”. Es menjava el món amb la seva joventut i jo haig de dir que al seu costat només semblava la seva ombra. L’admirava per la seva manera de ser, tot i que haig de reconèixer que sovint aquesta admiració em feia sentir petita i insignificant (això ho he descobert amb els anys, a base de pensar molt sobre tot plegat, a base d’enfrontar-me a les meves pors i si! vèncer-les).Doncs bé, ha passat el temps, han passat molts anys des de la última vegada que ens varem veure, la vida dona moltes voltes, i fins ahir no havia sabut gaire cosa. I és llavors que m’assabento que no tot és el que sembla, que mai coneixem lo suficient a una persona i que no podem arribar a penetrar a la seva ment. Que moltes vegades les aparences amaguen unes pors que són difícils d’entendre i que poden amb tu fins a encegar-te i no deixar-te veure cap mena de futur. Em va entristir molt i em va fer adonar-me’n que tinc sort a la vida, que no em puc queixar (prometo recordar-ho la propera vegada.....) i que de vegades, els que creus que més necessites, són els més necessitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada