IMPOTÈNCIA

Una, dues… tres ratlles pintades a mode de mapa a sobre un paper en blanc. Quatre línees inventades que posen barreres al món i que ajuden a uns quants a decidir a on pertanys, a on et quedaràs. L’esborrany d’uns quants bojos egoistes que fa que molts morin en nom d’unes fronteres que son les mateixes que els han ofegat sense que s’adonessin. Esclavitud com antany encara que ens vulguin fer creure que no. Aquí, ara, sempre. Davant la nostra passiva perplexitat. Com fer que la llibertat no sigui només una paraula? Com fer que llibertat sigui individu? Jo, tu ells, nosaltres... tothom? Que no hi hagi qui s’encarregui de fer que oblidem que hem nascut lliures, que som aquesta llibertat? Impotència....

AVUI...

Avui tinc davant meu un nou dia, una noval il·lusió, una llum que em diu que haig de continuar el meu camí, a soles, sense comptar amb ningú. Avui estic de nou ansiosa per aprendre, per descobrir, per anar més enllà. Avui toca fer un pas endavant, que no sé on em durà, però entenc que només tractar d’esbrinar-ho ja valdrà la pena. I malgrat tot tan sols puc somriure a mitges, perquè la meva recerca deixa quelcom valuós pel camí, obre ferides que mai vaig voler fer, tanca portes a l’amor,al desamor, a compartir moments molt tendres. La meva inconsciència tenyeix de negre moltes expectatives. Però tot no es pot posseir. Deuria quedar-me amb el que tinc? Deuria renunciar a qui soc, al que vull de veritat, als somnis que m’acompanyen des de sempre? Maleït sentit del deure. Sé que no, que a la llarga encara seria pitjor, perquè la meva indecisió m’enfonsaria sense remei arrossegant tot el que m’envolta. No tinc por. Simplement em fa ràbia no haver-ho vist abans, però no em puc penedir perquè això significaria admetre que he perdut el temps i no és cert ni just. He après a estimar, a valorar, a compartir, a veure que realment hi ha qui renuncia a molt. Sento no poder fer el mateix. Avui trauré forces per pair-me a mi mateixa, per enfrontar-me a allò que sempre he volgut, per obrir les ales i volar, i pertànyer al món.

Temps perdut?

Ahir volia cridar-li al món, ben fort, i que no hi hagués indret on la meva veu no arribés. Cridar davant d’aquest mar ,no tant blau com ens agradaria, que és el mar de Barcelona. Ahir vaig tenir por. De la de veritat. Por de perdre quelcom valuós. Por d’adonar-me’n que no he tingut suficient temps a la vida per tornar-te a demostrar el que t’estimo. Aterrada per la idea de no poder-te abraçar mai més, de no estendre’t la meva mà perquè l’agafessis i et guiés una vegada més, com quan eres petita. Com quan confiaves en què sempre em tindries al teu costat. Fins que vaig marxar. Sé que no m’ho has perdona’t, encara que tu no ho sàpigues. Ahir vaig entendre que el temps no es pot recuperar però que encara podem compartir moltes coses, aprofitar les oportunitats. Retrobar-nos de nou i estar allà, sempre que ens necessitem. A mi també m’agradaria que tu em poguessis acaronar, com ho he fet jo tantes vegades, i sentissis que estic aquí, per si em necessites. Per si et necessito. Per si no necessitem res. Només estar, existir, respirar. Ahir la vida ens va donar una altra oportunitat. Donem-nos-la nosaltres també! La que ve, si us plau, que podem contemplar l’horitzó totes dues, amb el vent de cara.Com abans, com hauria d’haver estat sempre. T’estimo germaneta.

Avui m´ha tocat reflexionar...

(Publicada el 23/01/09)

Tots sabem que hi ha coses a la vida que són efímeres, que han de passar, que ara les tens però demà desapareixeran. Que una vegada que ho fan et sap greu però saps, en el fons, que havia de ser així. I el mateix passa amb les persones. I aquí no parlem de res material sinó de la companya d’altres éssers humans que algun dia o durant molts t’han acompanyat en aquest camí pel món. Els que potser un dia es van presentar a la teva vida quotidiana, quan més ho necessitaves, per casualitat, sense pretensions, com un vendaval i que acaben convertint-se en una part de la teva història i sovint fan sotragar els teus fonaments, aquells que creies tan sòlids, i et fan replantejar la vida i el món, la manera amb què els teus ulls miren al voltant. És tan fàcil aconsellar... dir que no ens hem de fer amos i senyors de la seva amistat, que una vegada s’acaba hem de valorar l’aportació que ens han fet i que nosaltres els hi hem pogut fer, quedar-nos amb allò que ens han ensenyat. Però a l’hora de la veritat no pots evitar sentir una esquinçada al teu cor, és la naturalesa humana, egoista i avocada al desig de possessió d’allò que no es pot tancar amb clau, una enyorança d’aquells moments tan especials viscuts, dels secrets compartits i que per tant un dia van deixar de ser-ho a l’empar d’una bona conversa.Mentre reflexiono sobre tot plegat me n’adono que moltes d’aquestes converses no es repetiran mai, bé o potser sí, però amb altres persones, en situacions diferents. És el meu consol, saber que el camí està ple de gent que, com jo, tot i que lluitem per pair-ho, som conscients dins de la nostra inconsciència, que l’amistat pot ser efímera i que no només no es compra, sinó que de vegades, té caducitat. Assaborim-la mentre duri...

Una bona conversa... gràcies!!!

(Publicat el 03/02/09)

L’altre dia conversava amb un bon amic ( d’aquells que són l’excepció que confirma la regla perquè sempre hi són, i que mai ha calgut retenir perquè sempre hi han estat) Parlàvem, ens escoltàvem de fet, que és el que la gent normalment s’oblida de fer, de com, tot i les dificultats, no perdem la capacitat d’il•lusionar-nos, d’emocionar-nos, de somiar. De com la vida ens sorprèn una i altre vegada, i ens regala moments tan tendres que no podem oblidar. És potser perquè ha arribat el moment de que em plantegi algunes coses, que en parlàvem de tot això, i perquè som dues ànimes inquietes que sempre pensem que la vida té molt per oferir i que per tant ho hem de buscar, sigui com sigui, i allà on es trobi. Si miro al passat mai hem deixat de lluitar, som uns guerrers...I jo vaig fent les meves troballes, que intento compartir amb aquells que entenen que són importants per a mi. D’altres, les guardo gelosament amb una mica de mala consciència, tot s’ha de dir, però les guardo, no sigui que se’m perdin pel camí. Com tantes altres....

Aprenent...

(Publicat el 05/02/09)

Conec algú que fa molts, molts anys, quan jo encara no pensava que podia apostar fort a la vida, em semblava un exemple a seguir. Una noia forta, decidida, una mica “gamberra”. Es menjava el món amb la seva joventut i jo haig de dir que al seu costat només semblava la seva ombra. L’admirava per la seva manera de ser, tot i que haig de reconèixer que sovint aquesta admiració em feia sentir petita i insignificant (això ho he descobert amb els anys, a base de pensar molt sobre tot plegat, a base d’enfrontar-me a les meves pors i si! vèncer-les).Doncs bé, ha passat el temps, han passat molts anys des de la última vegada que ens varem veure, la vida dona moltes voltes, i fins ahir no havia sabut gaire cosa. I és llavors que m’assabento que no tot és el que sembla, que mai coneixem lo suficient a una persona i que no podem arribar a penetrar a la seva ment. Que moltes vegades les aparences amaguen unes pors que són difícils d’entendre i que poden amb tu fins a encegar-te i no deixar-te veure cap mena de futur. Em va entristir molt i em va fer adonar-me’n que tinc sort a la vida, que no em puc queixar (prometo recordar-ho la propera vegada.....) i que de vegades, els que creus que més necessites, són els més necessitats.

Avui recupero algunes notes que vaig escriure al Facebook...

NO SOLO LOS PÁJAROS EMIGRAN….

Para ti Jamila, estés donde estés. Ojala hayas encontrado tu pequeño paraíso.

No em puc imaginar no ser benvinguda enlloc ,o pitjor encara, que algú m’obrís les portes d’un mal venut paradís i després m’empenyés a un passat al que no vull tornar. Som privilegiats per haver nascut on ho hem fet, d’això no tinc cap mena de dubte, però no podem ignorar que som minoria. I que no som millor que ningú. Hi ha injustícies que no passen pels jutjats i, el que és pitjor, que molts, masses, prefereixen ignorar. No interessa.

Haver de fugir, no veure els que t’estimes, patir de soledat i d’incomprensió, sentir el pes de les teves arrels. Plorar. Somriure creient que t’ha arribat el torn a la vida, el privilegi d’escollir. Demanar una segona oportunitat i que et donin amb la porta als nassos, abocant-te llavors a unes mans negres que t’ofeguen, en tots els sentits possibles. Que t’esborrin el nom a cop d’oblit. I a sobre es prenguin la llibertat de jutjar-te. En quin mon vivim?